La NO-ser.

Un micròfon. Un sofà. Vuit ulls. Galetes salades. Cendra per terra. Alguns desamors, i alguns amors. Batusses per telèfon. Entrevistes. No vull parlar vaig a veure aigua. Únete a mi ritmo, el ritmo del amor. M’arreglo com si fos cap d’any. Lleida i el puto sofà. Les Nou .Porca misèria .Desafinades .Tenim 30 anys. Per mi que no vingui, ciao.
El catàleg d’Ikea. Una paret pintada. El mòbil ben lluny. Ratlles. Fum. Chill and outing: luna ,sol y noche; quin descobriment.
Un diumenge desprès d’un dissabte nit molt intens; un cara- cara amb una espectadora; uns altres volaven pels mateixos aires sense saber-ho i sense trobar-se. A l’endemà ho vam fer, i va sortir això. Si ens veiés Gaudí.

per-por-pau

Fa dies que encerto l’auricular de l’orella dreta ( un d’ells no funciona). Massa sort.
He comprat un paquet de piles que m’han durat un dia.
M’he proposat passar el dia de demà amb tres euros ( no ho aconseguiré).
Feia mesos que sentia alguna cosa per algú. Avui no.
La meva mare ha dit “coño” en menys de cinc segons.
La Júlia em retreu que no sàpiga els dies que no té classe, i s’ofèn quan li dic que practiqui la llengua castellana.
Sento que les meves veritats s’esfumen en poc temps, es converteixen en miratges.
Jo, en moltes ocasions, em sento un miratge, una mitja veritat que es tapada per la por, aquella que m’envaeix en moltes de les coses que faig.
Sovint tot es transforma en dubte, en un jo no sóc capaç de…La impotència ha d’esfumar-se perquè si no em fondre.
El “ si pongo ganas, si pongo corazón “ no em serveix. Sona massa bé, però no l’aplico; la por m’abraça massa fort.
Busco forces en les cançons, en les mirades, en les paraules; però no les trobo. Potser hauré de buscar en mi mateix, en les meves entranyes.
Gracies a tots per les vostres mirades i paraules, m’encoratgen, però , com sabeu, el cos se’m paralitza fent que el meu cor no bategui tal i com vosaltres i jo voldriem.
Dilluns començo de nou; un nou curs, un nou camí,un nou sentir, unes mirades de veritat. Amb tu.

Pau i Fontana

Cada dia el viatge en metro se’m fa més pesat, avui me n’he donat. No suporto haver de fer-me tota la línia verda cada dia. Les Corts-Mundet, aquest és el meu trajecte. Hi ha parades que m’agraden més que unes altres; Fontana és la meva preferida i Penitents i Vallcarca les que menys m’agraden. Fontana és una parada que recordo haver conegut quan tenia 14 anys, en una d’aquelles excursions que organitzava la meva escola a Barcelona; vam anar a un teatre de Gràcia a veure una obra en anglès. Des d’aleshores,sempre que escrivia alguna mena de conte sortia la parada de metro de Fontana.
A Fontana vaig quedar amb la Berta la primera setmana que em vaig quedar a Barcelona; a Fontana vaig fer l’intent d’imprimir un dels treballs més importants del curs passat, i prop vaig passar uns dels sant joans més especials que he passat fins ara.
Sempre que em pregunten on m’agradaria viure, Fontana.
Un dels historiadors que més m’han citat és un tal Fontana.
A la Fontana de Trevi van intentar lligar amb mi, era un home.
Fontana, no deixaré mai de somiar. Pau.