No hay dos sin Pau

Avui he estat fent un café amb una de les meves amigues, bé, no se perqué dic un café si no m'agrada, però crec que queda millor que dir que he anat a fer un a fanta de taronja amb amiga; aixó de fer el café denota algun a cosa més que injerir aquest líquid que fa tan bona olor però tan amarg pel meu paladar. Hem estat xerrant molt i repassant algun dels fets més significatius dels darrers mesos, dels darrers anys. Hem canviat, ens hem adonat dels canvis i hem reflexionat sobre com èrem i en com els tombs que dona la vida, o els tombs que ens ha donat la vida ens han fet canviar la percepció que tenim de nosaltres mateixos o sobre els nostres actes; fa uns anys en Pau hauria amagat el cap sota l'ala i ara potser el deixa entreveure....sort d'aquests canvis que ens han portat allà on sòc i amb qui sòc ( vosaltres).

No sé com en la conversa ha sorgit que no hay Pau sin dos; en tantes ocasions en la meva vida hem estat tres persones; en les nits de marxa per barcelona, en les últimes hores en els sopars de Girona, en els tàndems de desbarriats de la meva colla son dos i en Pau, els tres solters de la colla, sempre dos i en Pau, en les hores en que necessitava parlar amb algú perque portava tot el dia sol i havia de canalitzar la meva alegria fent unes cerveses. Sempre una parella i en Pau, sense comptar a Irlanda, en el que erem tres solters. En Pau es pot dir que ha viscut amb una parella, i actualment ho fa. Potser els porto sort????No ho sé.