Pas a pas.

Ahir a la tarda en Pauet es va recòrrer la ciutat de Barcelona buscant respostes. La música l'ha acompanyat. Ha fet el camí que va fer amb l'Àngel aquella nit; ha resseguit aquell seient groc que en va ser testimoni, els edificis que van ser cómplices d'en Pau i que el miraven, que no van dir res a ningú, que no es van ruboritzar d'aquell petó. Sent nostalgia, sent desig, ràbia , impotència.....un cúmul de sentiments, molts d'ells contradictoris i que vol que desapareguin. No sap què ha de fer per poder sentir de nou, per olorar de nou .Tal com li comenten; això, és el pa de cada dia de moltes persones; gent que va i que ve. Peró es que en Pau no vol que l'Àngel marxi, vol retrobar-lo, en aquests moments es sent com un nen de 7 anys al que li han tret la pilota quan estava a punt de marcar un gol. Tot plegat és estrany, és curiós com canvien les coses en uns dies, en aquest cas per malament....peró potser demà el teléfon sona...o potser el fará sonar.

En Pau vol que tot això s'acabi, un final feliç seria perfecte i un final no-feliç seria un final, és el que vol.